Capítol II: Londres

Mig abraçades entràrem a l’estació. Encara faltava una hora, i com que ens havíem enfredat una mica per la pluja i la roba xopada, vam secar-nos i després a prendre una bona tassa de xocolata i uns dolços, per agafar forces i abaixar l’ensurt a cop de glucosa.

Ja eren les set i mitja, i dient que anava al bany, vaig anar-hi a pagar el compte per evitar que la meua pèl-roja favorita pagués i em fera sentir encara més amoïnada per la grossa diferència que hi havia entre ella i jo a certs nivells. Paguí, i vaig tornar amb Lauren a la taula i, una vegada més, vaig mirar amb devoció aquella finestra a l’oceà que eren els seus ulls. Fins i tot hui no sé cóm va ser que ella es fixà en mi.

Agafant-la de la mà, i amb les motxilles i el meu casc a l’altra, vaig instar-la per a que s’alçara i ens fórem cap al tren, que ja havia obert les portes per entrar-hi. Es va alçar i agità el cap, sacsejant la seua melena vermella i cargolada. El seu somriure, més ample que de costum, em deia que ja no estava preocupada per l’incident d’una hora abans, i ni tan sols hi pensava.

Arribarem al tren, i vam pujar-hi. Anàrem al nostre compartiment privat que, en un excés d’entusiasme, Lauren havia reservat per a nosaltres dues soles. Sortírem de l’estació 15 minuts tard, perquè hi hagué un incident amb un passatger que no tenia bitllet i va pujar-hi a tot córrer, sense que el trobaren finalment. Tota la nit que vam ser al tren vaig passar-la amb la meua noia recolzada damunt meu, adormida, amb el seu semblant d’àngel seré, blanc com la neu amb dues taques roges a les galtes, com una nina de porcellana. Les seues mans es creuaven amb les meues en una eterna encaixada dolça i ferma, i va ser allò el que em va relaxar més, encara que no vaig adormir-me, pensant que segurament el polissó seria el nostre perseguidor, i que allò no era res bo.

Quan el matí despuntava al cel, ferint la nit amb els seus descarats tons vermells i taronges, vaig acaronar el cap de Lauren, per despertar-la.
-Nena, va, desperta, ja estem arribant i hem de posar-nos una mica decents, no creus?
-Hm? On est...? A, al tren, merda, no em recordava. Ostres, Sam, quines ulleres portes! Que no has dormit o què?
-No massa... Ja em coneixes, jo no dorm prou, i a més amb el sacseig del tren i tot això no he pogut, però no t’amoïnes, jo amb un cafè calent i un donut estic com nova.
-Ho sent, amor, si m’haguera recordat hauria agafat un altre tren, i així podries haver dormit... Bo, som-hi, ja hem aturat.

Va alçar-se, em va besar i agafà la seua motxilla per sacar una pinta i pentinar aquelles grenyes de foc. Després agafà la camiseta negra amb les roses i les pistoles que, amb un rètol groc, deia Guns’n’Roses. Si havia algú al que li quedés millor aquella samarreta, jo no el coneixia. Com una deessa que, amb la seua gràcia eterna, haguera baixat a terra i s’haguera ficat amb mi al tren, va girar-se i em va mirar amb cara de broma.

Vaig alçar-me amb el temps just per a pentinar-me i canviar-me de samarreta, la meua negra completament, amb lletres blanques, que deien: GUNS’N’ROSES, The Spaghetti Incident. Agafí les motxilles i sortí darrere Lauren, que portava els cascos. Un noi amb l’uniforme de l’empresa nacional de ferrocarrils va saludar-nos amb nervis i somni a parts iguals.

Just com si haguérem tornat a casa, a la porta de l’estació havia una Ducatti 696 roja, amb un adhesiu negre amb un dibuix cèltic, com la de Lauren. A la vora d’aquesta estava parat amb els braços creuats un noi d’uns 25 anys, amb els cabells pels muscles, d’un negre intens tant els cabells com la roba. Ens va saludar amb la mà, i va córrer cap a nosaltres, abraçant a Lauren amb un gran somriure.
-Dona, una mica més i me la presentes quan us aneu a Espanya a casar-vos, eh? Pocavergonya! Et trobava a faltar! Com no has vingut més seguit?
-Calla, Martin, ja saps com és el meu pare amb els viatges i tot això... Va dir-me que el feia igual si havia de pagar-te com fins aquell moment, però després del que em va passar, que ni se m’ocorreguera tornar a Londres a viure. Bo, doncs aquesta és Sammy, la meua núvia, i l’única cosa d’aquest món que és capaç de fer que m’alce tots els matins amb un somriure i que em gite igual. Sammy, aquest és Martin, el meu amic, antic professor de piano i cuidador de la meua segona estimada moto.
-Encantada, Martin... No m’havien parlat mai de tu, però m’alegre de veure que ets un bon amic de Lauren.
-El plaer és meu. Jo sí que havia sentit de tu, i ja em moria per conéixer-te! Au, anem a desdejunar, que segur que esteu mortes de fam.

Anàrem a una cafeteria petita vora l’estació, i després Lauren i jo vam agafar la moto i vam anar a l’hotel a enregistrar-nos. Un hotel que jo mai, mai de la vida podria haver pagat. Vaig caure derrotada al llit i vaig adormir-me als deu minuts, mentre Lauren parlava amb Robert, el seu pare, el meu cap, i el pitjor dels mafiosos nord-americans que s’havien establert a Anglaterra, dient-li que havíem arribat bé, que ja estàvem a l’hotel i que aquesta nit aniríem al concert. Sí, sí, portaríem cuidat. No, ni se’ns acudiria anar al concert dels roquers aquells de les guitarres que a mi m’agradaven.

Vaig alçar-me quasi a les tres de la vesprada, i Lauren, recolzada al meu costat, em mirava amb ulls riallers i enamorats. Quina noia més dolça, havia passat quasi tres hores mirant-me dormir. Vaig fer-li un petó i vaig dutxar-me. Quan vaig sortir jo, entrà ella al bany. Ens vam vestir i estiguérem fent un poc el burro a l’habitació quan encara no portàvem tota la roba al damunt. Si el Robert ens veiés...

A les quatre i mitja vam baixar i, amb la moto, anàrem a un restaurant de menjar ràpid. Vam terminar de prendre’ns un gelat de vainilla i agafàrem la moto. Jo estava sofrint, quan arribàrem tot el món ja hi seria enllà, i no podríem veure a prop al meu grup favorit. Cóm no, Lauren ja hi havia pensat en això, i havia cridat a un amic que, casualment, era guarda de seguretat al concert i ens deixaria passar per darrere per ser les primeres en entrar.

No m’ho podia creure quan vam entrar-hi. Just a deu metres més enllà, Axel Rose somreia cap a on estàvem nosaltres. Quan em va donar dos petons i em va regalar una samarreta firmat per tot el grup, quasi em desmaie. Lauren va riure, va saludar la banda i, agafant-me del maluc, em va conduir cap a la primera fila, a tres metres d’on tocarien els Guns.

Va entrar la resta de la gent, i darrere dues hores de concert intens, de salts, de grits, de besos i de miradetes amb la meua noia, Axel va llançar-me la seua cinta de pèl. Va terminar el concert, i jo trobava a faltar una cançó molt especial per a mi, però no em vaig gosar a dir-s’ho a ningú. La gent va sortir metre Lauren parlava amb el seu amic, i ja no quedava ningú, només nosaltres, quan van tancar les portes.

En aquell moment va sortir una altra vegada la banda, i amb un somriure, ens van invitar a pujar a l’escenari a totes dues. Lauren va seure junt Axel al piano, i van començar a tocar la meua cançó, LA cançó. November Rain sortia de les hàbils mans de la meua noia i de les del sorprenent cantant dels Guns, al mateix temps que la banda feia que la cançó es tornara per a mi un paradís terrenal. Després ens vam acomiadar dels nois, que havien de tornar aquella mateixa nit a l’avió, per anar-hi a Alemanya. Tornàrem a l’hotel, i, quasi sense voler-ho, vaig pensar que el recepcionista era el mateix que al matí... Un torn de treball de 16 hores? Allò era, a totes llums, impossible.

Quan pujàrem a l’habitació, Lauren m’agafà la cara amb les mans, i em va donar un bes llarg i lent, mentre m’acaronava els cabells al llarg de la meua esquena. Després em va empentar contra el llit, i es va llançar al damunt, deixant el seu cos damunt del meu. La llum de la lluna es colava per la finestra, i indiscretament ens mirava, il•luminant l’habitació ara en penombra, creuant el llit, relliscant pels nostres cossos mentre que ballaven una cançó massa bella per a ser mai escrita.

Ja de matí ens vam alçar, i ens vam anar a la dutxa. Ens vestírem i recollírem les nostres coses. Fora plovia prou, i ens vam xopar només sortir. Anàrem a una botiga de roba, vam comprar-hi dos pantalons i dues samarretes, vam ficar-ho a una motxilla i ens vam tornar a l’estació. Encara ens quedaven 4 hores per agafar el tren, i vam anar a un cinema proper. I just quan vam entrar a la sala, quan ens creuarem a l’acomodador, tot va encaixar.

El polissó, el recepcionista, l’acomodador... Tots eren el mateix tipus. Tots eren l’home que, dos dies abans, havia disparat contra algú, havia vist una moto fugir de casa del seu cap, havia seguit les noies que hi anaven muntades... Era ell, i no un altre, qui volia acabar amb el seu treball d’una vegada. Vaig dir-s’ho a Lauren, i totes mortes de por, vam dissimular que ho sabíem.

Quan va començar la pel•lícula, una dona major va cridar-lo des del fons de la sala. Va passar vora nosaltres, i quan va ja no podia escoltar-nos, vaig agafar a Lauren de la mà i vam sortir corrent del cinema. Ens vam amagar dins d’uns arbusts petitons que hi havia vora l’entrada, i el vam veure sortir corrent 3 minuts més tard. Amb el soroll del trànsit, no va escoltar la respiració agitada de Lauren i el meu cor que, de segur, havia d’escoltar-se a deu metres d’on érem.

Va agafar el cotxe front el cinema, i va arrancar cremant goma dels pneumàtics, maleint a crits. Lauren i jo encara tremolaven entre les plantes de l’entrada del cinema, i va començar a ploure una vegada més, com sols podia ocórrer a Anglaterra. Vam córrer fins l’estació, ens vam rentar i canviar al bany, i vam cridar el Martin per que tornara a emportar-se la Ducatti de Lauren.

Entràrem al tren, i va arrencar, aquesta vegada sense incidents. Però... Això volia dir que ens havíem ensortit tan fàcilment? Dos dies de persecució i ara ens deixava marxar sense posar-hi més empeny? Allò em va semblar molt estrany, encara que no vaig dir-li res a la meua noia, que ja dormia arronsada a la meua vora al vagó del tren. Ay, com d’innocent era, la Lauren.

Forgiven Princess