Capítol I: Fugir

Sí, ya sé que la gran mayoría sois castellanohablantes y que no tenéis ni pajolera de valenciano, pero de momento no tengo tiempo para traducirlo... Igual más adelante sí. Aún así, ya sabéis que yo lo cuelgo todo, por lo que: dentro historia en valenciano.

Hui ja fan deu anys d’aquell maleït 24 de setembre, i front la seua tomba, encara recorde aquella setmana.
Recorde quatre figures vermelles al fons d’un carreró tan estret que en puc tocar les parets amb els braços estesos. Recorde la llum tènue que emet l’únic fanal del carreró. Recorde el rètol que il·lumina: Dei Todeschi Street. Recorde la porta oberta de casa, metàl·lica, i els dos timbres amb cara de lleó.

Recorde el cotxe amb un paquet gran i pesat al maleter. Recorde el contenidor obert, i les quatre figures ficant dins una catifa amb peus (uns peus que jo coneixia prou bé) i que gotejava un líquid espès i obscur. Recorde l’home amb un esmòquing negre, camisa vermella i corbata negra, rictus de serietat, amb els ulls acerats pel fred que li congelava el cor... El fred d’haver manat assassinar la seua filla.

Recorde com va començar tot allò, set dies abans del fatídic succés. Jo mirava distreta cap al carrer, mig amagada rere les cortines, deixant que la llum del Sol relliscara per la meua pell amb aquella calor suau i agradable.

Vaig observar els vianants anant amunt i avall del carrer, amb les cares de preocupació perquè fan tard, perquè tenien moltes més coses a fer de les que podien fer realment. I mentre mirava, vaig vore’l. El seu pare, amb els cabells negres com la nit de punta, amb la barba ben afaitada i amb el semblant seriós i obscur, com amagant alguna cosa.

Recorde com va girar el cap en direcció a la finestra, just quan jo vaig ficar-me dins la habitació de la seua preciosa i dolça filla que, innocent, ignorava el que el seu maleït pare feia mentre ella tocava com una deessa el piano.

Vaig obrir les cortines, deixant que la frescor de la nit es colés al espaiós quart. Lauren encara acaronava les tecles del seu magnífic Steinway & Sons, fent més bonic del que ja era un vals de Chopin. Va girar-se lentament quan va terminar l’obra, i va mirar-me amb aquells ulls blaus, profunds i brillants com dos safirs. La seua boca perfecta va dibuixar un somriure ple de dents blancs com la lluna, i va preguntar-me:

- Sammy, en què dimonis estàs pensant? Tens la cara blanca i la mirada en altre món.
- Disculpa’m... No he dormit gens bé els últims dies, i ara estic molt descentrada. Vols que fem alguna cosa aquesta nit?
- Sí... De fet ja havia pensat en això. Ahir vaig comprar dues entrades per anar a vore als Guns... Hem d’agafar un tren a les huit. Són les cinc i mitja, i tinc les motxilles damunt de la moto, la moto al garatge, i les entrades a la butxaca del pit. Perquè fas eixa cara?
- Has dit els Guns!!?? Els Guns’N’Roses?? Però... Però... Si l’únic concert dels Guns per ací és a Londres demà a la nit!
- Ja, ja ho se, anem a eixe, precisament.
- Però... no tinc diners, no puc anar-hi, no puc pagar-te l’entrada.
- Dona, no vull que me la pagues. Ets la meua núvia, al cap i a la fi... I just despús-demà fem dos anys, i aquest és el meu regal. I no diguis res més, que encara arribarem tard al tren.
- Però... Lauren, jo... No puc...
- Txss, he dit que no diguis res. Au, anem-hi!
Aquella jove pèl-roja va mirar-me amb picardia, i mentre jo la mirava amb incredulitat em va agafar de la mà i em va portar al garatge. Quan ja pujàvem a la moto, vaig dir-li:
- Nena, saps com jo que vull anar-hi, però... què li has dit al teu pare per a que no sospite res?
- Res, que havíem d'anar perquè hi ha un concert de piano molt important per al meu aprenentatge, i que tu, com a la meua professora de piano, havies d'acompanyar-me. Sembla bona excusa, eh?
- Carai noia, com de grosses dius les mentides per a ser tan prima...

I ja muntàvem a la moto, quan vam sentir dos dispars fora del garatge. Semblaven, pel que jo sabia d'armes (que no era molt, però una sabia les coses bàsiques) tirs d'un arma d'un abast mitjà o gran, massa potents per a ser usades com un arma de protecció personal... Aquells tirs eren per a matar algú i no deixar-li oportunitat per salvar-se.
- Lauren, què ha sigut això?
- No ho sé, nena, no ho sé... Sonàvem com dispars...
- Som-hi, arranca i fugim d'ací, au, vinga!

Lauren ja sortia a tota velocitat de casa seua, i encara que jo estava segura de que havíem pogut fugir, vaig pensar si tal vegada l'autor dels dispars ens hauria vist... I si ens considerava un destorb, una cosa amb la qual havia de terminar per donar-li el punt i final al seu treball...

Als quaranta minuts vam veure com s’alçava davant de nosaltres l’estació de tren. Una lleugera pluja ens mullava els cabells i ens xopava la roba. Vaig baixar de la moto, agafí les motxilles, i vaig abraçar Lauren. Estava tremolant, i encara hui no tinc clar si va ser per la por o per la roba mullada. Vam començar a entrar-hi, i tot pareixia haver quedat en un ensurt una mica gros, però que passaria sense res més.

I aleshores vaig vore aquell cotxe negre... Aquell sedan que havia vist tantes i tantes vegades front a la casa de la meua noia, i que ara recordava haver vist darrere nosaltres un parell de vegades mentre anàvem a l’estació. Va aturar-se, es va obrir la porta, va sortir una cama, un braç i... L’autobús de les 6 i mitja, puntual com sols un anglès pot ser-ho, va parar just entre el cotxe i nosaltres, i agafant Lauren del maluc, vaig accelerar el pas.

Forgiven Princess