Capítol III: Dalton-in-Furness

El cel ja estava fosc. Uns núvols d’un gris obscur i aterridor salpicaven el negre de la nit i tapaven els estel. Els primers acords de Highway To Hell ens van despertar. Estàvem adormides al seient del vagó, i a Lauren li va sonar el mòbil. Era el seu pare, qui si no ell.

- Nena, on esteu? – La seua veu sonava estranya, com si estiguera nerviós o quelcom.
- Doncs estem al tren, pa.
- Ah, bé, bé, estava preocupat perquè no m’havies cridat des d’ahir i ja saps com soc jo amb tu i la teua protecció...
- Sí, sí, pa, ho sent molt. No ho faré mai més, t’ho promet. Et deix, que es talla. Un petó molt gros!
- Au, nena, adéu, adéu. T’estime.

Va penjar el telèfon, i m’ho va contar. Mai ell sonava com si estiguera nerviós, i hui ho feia. Lauren estava contrariada i no trobava una explicació lògica que li fera gràcia.

- Penses que el tipus aquest l’haurà cridat per saber a on estem?
- Doncs... Si fóra així allò diria poc del teu pare, perquè t’acaba de vendre sencera si és el que tu penses.
- Merda, no crec... Tu creus? És mon pare, donaria el món per mi... Veritat?
- Nena, el teu pare... Millor em calle el que pense del teu pare.
- No, no, di-m’ho!
- Bo. Ja està bé, i ho has demanat tu, així doncs... El teu pare és un mafiós. Això és el que és. I vendria la seua mare, és a dir, la teua avia, si no s’haguera mort ja, amb tal de guanyar diners i assegurar el seu cul.
- T’has passat, Sam. T’has passat deu pobles.
- No, no m’he passat. Saps què? El meu oncle mai no ha disparat un arma, i estic segura que el meu pare tampoc no ho hauria fet.
- Però... Un mafiós... Això és una afirmació molt grossa, amor.
- Vinga, ara em diràs que no t’has donat compte. Tot el dia homes i dones amb vestit negre, cridades estranyes a meitat de la nit, viatges a Estats Units totes les setmanes que mai saps per a què són. Nena, estic segura que almenys et resulta sospitós.
- Doncs no m’havia fixat, val? Encara que sí que sembla molt sospitós... I creus que ho haurà fet?
- De veres m’agradaria pensar que no, nena, però...

Vaig rodejar-la amb els braços i estrényer-la contra el meu pit. Ara semblava adonar-se de com de greu era la nostra situació, i tremolava lleugerament. Vaig acaronar-li la galta, que cremava com si fóra foc, un foc blanc coronat amb un roig suau, un foc que esperava fóra el del meu infern per la resta de l’eternitat.

No aconseguírem adormir-nos una altra vegada al tren. Quan baixàrem vam buscar la moto de Lauren, encara aparcada al front de l’estació. Vaig sortir mig amagada, buscant el maleït cotxe negre, però no hi havia ningú. Lauren sortí, i agafàrem la moto. Em va deixar a casa meua, però encara que vaig insistir-li molt en que es quedés, no va acceptar.

Al matí següent vaig anar-hi al parc. Era on quedàvem tots els dies per anar a córrer i a passejar els seus dos gossos llauradors. Feia tard, però ella no era enllà. Vaig esperar mitja hora, una hora, dues hores, i no va aparéixer. A la vesprada vaig anar a casa seua, i no estava, em va dir Robert.

L’endemà tampoc no va vindre al parc, i allò em va molestar i em va sorprendre. Em va molestar, no m’havia avisat. Em va sorprendre, no m’havia avisat. Mai feia això. Mai.
Estava prou preocupada, perquè aquell vespre, misteriosament, tampoc no hi era a casa, i Lauren no era precisament la noia més famosa i sol•licitada de la ciutat, ni tan sols del seu barri. Quasi no coneixia a ningú d’allí. El que era més, crec que mai l’havia vista anar-se’n amb amics, o cancel•lar cap cosa amb mi per quedar amb un altre.

Van ser dos dies estranys, sense saber res d’ella. La cridava i no em contestava. I va ser a la nit següent, a les quatre i mitja de la matinada, que em va manar un missatge al mòbil:

Nena, ho sent per no haver-te contestat. Tenies raó. El meu pare és d’una màfia de San Francisco amb seu a Londres, Moscou, Venècia i París. No preguntis com ho sé... Ho sent, he estat pensant, i hui ja farem com tots els dies. Anirem a córrer i tot això. T’estime, Sam, t’estime moltíssim. T’estime, t’estime, t’estime, t’estime...

Aquell missatge em va tranquil•litzar i preocupar. Odiava sentir sentiments tan contraris al mateix temps, i aquells dies van ser tots així: duals, antitètics, antagònics. Em vaig alçar, perquè ja no hi havia forma d’adormir-me una altra vegada.
Vaig menjar-me el cap la resta de la nit, asseguda al meu sofà d’imitació de cuir negre, amb una manta roja pel damunt, mirant per la finestra del meu sisè pis com amaneixia un matí fred, nuvolat, però sense pluja, deixant que la llum del Sol reflectira a l’aigua.

A les nou vaig sortir de casa i vaig caminar per Teasdale Road, escoltant el soroll de les aigües al meu costat, amb mil rajos de llum multicolor que el Sol arrencava de la superfície. A la mitja hora ja havia arribat al parc, i al poc d’arribar jo va arribar Lauren amb Arya i Bucket, els seus meravellosos llauradors negres, que van córrer tirant d’ella per saludar-me amb un parell de lladrats i les llengües a les cames, ja que portava uns pantalons curts.

Lauren em va besar quan m’alcí del banc al que m’havia assegut, i agafant Arya, vaig començar a córrer, seguida per la meua noia i el Bucket.

Mentre corríem em va contar que havia buscat per casa aprofitant que quan arribà no hi havia ningú, i va entrar a l’ordinador del seu pare. La clau de seguretat va ser fàcil d’endevinar: Angelina. El nom de la mare de Lauren, morta a un accident de trànsit que quasi termina amb ella i el seu pare també, i seqüela del qual era la cicatriu que li creuava l’esquena des del muscle dret fins a la part baixa esquerra, d’un color morat obscur que es tornava més blau amb el fred i més roig amb la calor.

A l’ordinador va trobar els extractes dels comptes del seu pare, documentació de la gent que treballava per a ell... Tot el que ella desitjava no trobar-hi per demostrar-me que el seu pare era un home decent amb una vida una mica desconcertant i misteriosa.

Lamentablement, a Dalton-in-Furness no hi havia gent amb una vida desconcertant i misteriosa que fora innocent. El seu pare era un mafiós, i dels perillosos.

Aterrida pel mateix fet de la culpabilitat de Robert, Lauren no estava segura d’haver apagat bé l’ordinador, i ara pensava si el Robert estava al corrent de que la seua filla ho sabia tot, i si pensava fer quelcom per cobrir-se les esquenes dels federals nord-americans i de la Interpol.

Vam aturar-nos i ens vam abraçar, mentre els gossos lluitaven contra nosaltres per sortir corrent cap a un gat que havien vist. Lauren em va mirar des dels oceans profunds i tristos que eren aquell dia els seus ulls, i vaig sentir que una part de l’alegria del món havia desaparegut amb el seu somriure. Mentre la consolava, amb carícies als seus cabells rissats i paraules dolces a cau d’orella, Arya i Bucket aconseguiren el seu propòsit i es van escapar. Vam deixar-los córrer, perquè sabíem que tornarien.

Baix l’entramat de rames i fulles que els altíssims arbres feien al parc, vaig rodejar-la amb els braços i besar-la.

Em feia igual si un dels gossos del seu pare ens seguia i li deia alguna cosa al Robert, o si la velleta que donava menjar als ocells s’escandalitzava, o si la mare que passejava amb la seua filla li tapava els ulls i girava cua ràpidament per no passar vora nosaltres.

Em donava el mateix si una fina pluja feia acte de presència i ens queia damunt, refredant-nos els cossos sols coberts per una camiseta de tirants i les malles de córrer.
No m’importava res, perquè quan l’alegria de Lauren desapareixia, el llum del meu món ho feia també. Perquè no era capaç de suportar que la noia més dolça, bona i encantadora del món no poguera veure la part agradable de la realitat i sols veiés el mal que l’envoltava i que, per cert, no era poc.

La pluja va fer-se més intensa, i agafant els gossos sortírem corrent del parc cap a casa de Lauren. Arribàrem xopades i tremolant de fred, Anglaterra no és precisament el país més càlid del món.

No hi havia ningú a casa, i vam dutxar-nos juntes. Quan terminàrem, Lauren em prestà roba seua, i mentre jo em vestia ella va tocar la meua cançó favorita: Forgiven, de Within Temptation. Sonava com si tota la bellesa del món s’haguera fet cançó i fora tocada solament per a mi.

Aquella nit del vint-i-dos de setembre la pluja va ser la nostra banda sonora mentre ballàvem un ball que sols dues persones enamorades com Lauren i jo ho estàvem poden ballar. La nit va morir amb l’arribada del dia, deixant darrere seu les restes d’un dia meravellós que hui encara recorde cada nit.

Vaig anar-me a casa, perquè Lauren poguera estudiar tranquil•la el seu examen d’entrada al conservatori després de terminar la nostra classe. Com el matí anterior, les aigües vora Teasdale Rd. reflectien la llum, ara dels fanals i de la lluna que, aquella nit, brillava al cel amb una claror i una potència que feia molt de temps que no veia.

El meu veí em va saludar, ell també arribava de treballar a casa, i portava encara serrí a la roba i una d’aquelles camises a quadres tan tòpiques dels llenyaters.

Vaig jaure al sofà una mica, per descansar, i em vaig quedar adormida. Quan el meu mòbil sonà, no el vaig escoltar. Quan tornà a sonar, vaig apagar-lo.

Maleïda la hora que vaig fer-ho.

Forgiven Princess