Ja has tornat a casa? (inicio y I)

En Roger i la Laia eren a l'estació des de feia més d'una hora i estaven avorrits i pansits d'esperar SD4.

Havien marxat de casa de bon matí enduent-se les motxilles ben atapeïdes de menjar, amb l'excusa que anaven d'excursió amb l'escola; però quan van arribar a l'estació van comprovar preocupats que la seva amiga no hi era.

A hores d'ara ja havien jugat a tots els jocs que recordaven: als xinos, a vaixells, a la riereta, a números. S'havien cruspit la tira d'entrepans i al final havien optat per contemplar els viatgers que caminaven amunt i avall amb l'esperança de descobrir SD4.

De sobte en Roger va fer un bot i va obrir uns ulls com unes taronges tot assenyalant un cotxe. Era un taxi amb uns baguls immensos lligats a la baca que s'havia aturat davant de l'estació. Per la portella del darrere havia baixat una velleta venerable que estava pagant al conductor.

- No pot ser- va mormolar la Laia.

Per la portella del davant eixia SD4, amb una bena al braç dret, i aguantant-li la portella hi havia un home molt gran, amb els cabells rapats i els ulls clars. Pel bescoll li asomava un triangle negre tort, que de segur pertanyia a un altre tatuatge més gran. Semblava nordeny, com si fos alemany o suec, però no pas francés o anglés.

La velleta també tenia la pell molt clara, igual que els ulls que eren d’un blau profund i penetrant.

Els havien vist abans, però es van sorprendre en adonar-se que, aquell mateix matí, els havien vist endinsar-se a un barri de la ciutat famós pels nombrosos neonazis que hi vivien i que es reunien als seus estableiments. I si ells també eren feixistes?

Laia no volia posar-se a suposar el pitjor.

SD4 es deia en realitat Anna. Era una noia espanyola, però els seus pares i els seus avis eren jueus de Polònia, que no sabien ben bé com, havien aconseguit sortir amb vida dels camps de concentració d’Auschwitz. De fet, a la seua amiga li deien SD4 perquè era la parcel·la on els seus familiars van aguardar la vinguda de la mort durant mesos i mesos de sofriment i de patir per la seua vida.

- Roger, merda, què fa la SD4 amb aquests dos? I, per Déu, deixa ja d’assenyalar-los.

- L... Laia, de veres que no ho se, però no m’agrada gens ni mica el paio, i la iaia em dóna por. Què hi portaran, als baguls?

- No tinc ni idea. Vaig a cridar a SD4, no em fa gràcia tot això.

Laia va allunyar-se d’on eren asseguts ella i en Roger, i quan el telèfon li donava senyal, va girar el cap per a veure l’estrany grup del que Ana formava part. De sobte, va veure al gegantí nordeny ficar-li la mà a la butxaca a la seua amiga, i va llançar el mòbil de la noia a la font que hi havia en front de l’estació.

El taxista i l’alemany estaven descarregant els misteriosos baguls quan el taxista va esvarar i va caure al terra, i amb ell el pesat bagul que portava a les mans. El seu contingut va escampar-se davant d’ells. Llibres amb una creu gammada, braçals rojos amb cercles blancs, estels de David cossides als braçals blaus, i un munt de papers voletejaven davant de l’airat alemany (a la Laia no li feien falta més proves que l’home era fill d’Alemanya i del seu darrer Führer, Adolf Hitler).

En tenia tantes ganes de saber més, de conéixer la història dels papers, els llibres i els braçals, que no s’havia adonat que la velleta l’observava, i fins i tot no va veure a Roger apropant-se a ella.

El noi va agafar-la pels muscles i se la va portar a la cafeteria més propera.

Ja dins, no es van aseure a una taula, perquè en Roger continuà caminant cap a l’altra entrada al café, la que s’obria al carrer.

Quan van sortir no va dir molt, tan sols:

- Merda, merda Laia, guaita’m ací, ens anem de l’estació. No et vagis, si us plau. – I va tornar al cafè, maleint en veu baixa.

Va sortir dos minuts més tard, i agafant del braç a la seua amiga que encara estava confosa, va començar a caminar ràpid. Quan portaven una estona, la Laia va tirar del braç d’en Roger i va aturar-lo.

- Eh, atura’t home, atura’t. Ja hi som prou lluny de l’estació. Parlem del que hem vist enllà.

- No, no vull parlar-ne. Vull arribar a un lloc segur i prendre un bany. Em dóna el mateix si és una pensió o el Palau Reial de Sa Majestat el Rei. Em comprens, noia, m’has comprés bé?

- Sí, t’he comprés perfectament. No em crides, home, no ha sigut la meua culpa. Estic preocupada per SD4, i pels nazis aquests... Tu no?

- Es clar, estic escagarrit amb tot això. Per aquest motiu no podem aturar-nos, no ho veus?

Després d’uns minuts barallant-se amb la Laia, Roger va accedir a aturar-se una estona i menjar-se un entrepà. Però, encara no portaven menjat mig entrepà, va aparèixer un Rolls-Royce negre antic que s’apropava molt ràpid, i quan va veure al gegant nazi, llançar-se damunt la Laia i van caure a un parterre ple de plantes grans.

Va cobrir la boca de la noia i, tremolant en silenci, van passar una llarga estona imaginant-se el pitjor.

Quan van sortir no hi havia cap rastre del cotxe ni del gegant, tan sols una suor freda i apegalosa als seus fronts.

- Ja n’hi ha prou. Conec, a tres carrers d’ací, una petita pensió d’un amic de mon pare. Ell ens amagarà.

- Doncs, vinga, anem-hi de presa.

Van agafar les motxilles i van anar-se’n a l’hostal de l’amic del pare de Roger.

Després d’una dutxa i una bona migdiada, els joves van començar a parlar:

- Bé, has parlat amb SD4?

- Que va... El nazi ha llançat el telèfon a la font.

- Merda... Nena, no m’agrada gens tot açò dels feixistes. La SD4 és jueva, ells son nazis... Dos i dos, quatre.

- Noi... no crec... O, tal volta... Vols que investiguem què passa?

- La veritat és que em dóna por, però m’estime molt a SD4 com per a deixar-la a soles amb la parelleta antisemita.

- Bé, doncs... Pensem com ens ho farem per a investigar sense que se n’adonen ells...

Un día de estos, alrededor del 16 de marzo, publicaré la segunda parte. La parte en rojo es obra de Maite Carranza, un fragmento de su libro Ostres tú, quin cacau.

Por cierto, si queréis, la cuelgo en castellano también...

Forgiven Princess