Capítol IV: Illa Wanley

El soroll que el fill del meu veí feia amb el seu maleït saxofon va despertar-me a les deu i quart del matí. Amb milers de grolleries sortint per la meua boca, aní al bany a rentar-me la cara per espavilar-me.

Torní a la sala, i vaig agafar el mòbil per veure quina hora era. Estava apagat, i el vaig encendre. Quan s'engegà, em van arribar 8 missatges de cridades perdudes, i vaig cridar a la bústia de veu, per escoltar els missatges.

"Missatge 1, rebut a les huit i trenta-cinc minuts: Nena, sóc jo. Estic acollonida. M'he amagat al soterrani. Escolte passes pels corredors, crits i ordres per tot arreu. Em busquen. El que més por em fa sentir és que els crits i les ordres són del meu pare. Crida dient 'quan la trobeu, us la emporteu cap al pis que hi ha a l'illa Walney. Jo vaig a desfer-me dels papers.' Això diu, amor. Sols vull que sàpies que t'estime més que a la meua vida."

"Missatge 2, rebut a les nou i set minuts: Sam, sóc jo una altra vegada. No sé perquè no em contestes el telèfon. Supose que t'has quedat sense bateria o quelcom així. He de dir-te una cosa. Vaig copiar el disc dur del portàtil del meu pare. Els arxius els vaig amagar l'altre dia al parc. Busca un arbre amb un parterre de roses vermelles. Darrere les flors, més o menys al centre, hauràs de llevar una mica de terra, i en trobaràs una caixeta negra amb 6 pendrives dins. Si d'ací 2 dies no saps res de mi, denúncia el meu pare i dóna-li’ls a la policia. Ells ja sabran què fer. I més important que això. Fuig d'ací, nena. Fuig i no tornis. Per favor. T'estime, t'estime, t'estime".

"Missatge 3, rebut a les nou i trenta-dos minuts: Sammy, crec que m'han escoltat. Hi ha molta pols i he esternudat. No penjarè, per a que hi haja constància del que ací passe ara...". Després d'açò, vaig escoltar passes, un grit profund de 'L'he encontrada!!", un crit aterrit de Lauren, un cop de puny que supose van donar-li, i com ella va caure al terra. Un murmuri de "recorda, nena... t'estime, sempre seràs l'única per a mi". Soroll d'un cos arrastrat, un so d'un home que agafa pes. Silenci. Un grit de fons: Ha dit el cap que agafem a la pianista també. La direcció és aquesta. Sóm-hi."

No em considere una persona covard, i no vull que malinterpreteu el que us vaig a dir. Quan terminà el missatge, vaig agafar roba i els objectes més imprescindibles, vaig ficar-ho tot en un parell de motxilles i vaig marxar-me de casa. Darrere deixava tota la meua vida, les poques coses que tenia al món i que tanta suor m’havia costat comprar. No sabia com de seriós estava jugant el Robert, i estava clar que l’últim desig de Lauren havia de ser acomplit.

Vaig anar al garatge per agafar la meua Suzuki GSX 750 del noranta, que encara marxava com si fora nova. Al arribar a la fi dels dos quilòmetres que hi ha de carrer recte a Teasdale road vaig aturar la moto, em vaig girar, i vaig veure com vora la meua casa s’aturava un cotxe negre. EL cotxe negre. El motor s’enfuria entre les meues cames mentre un fum negre sortia de les rodes, que xisclaven embogides.

Vora seixanta minuts després, arribí al parc. Busquí l’arbre, trobí la caixa, i vaig anar-me a Barrow-in-Furness casa del meu oncle Daniel, que s’havia fet càrrec de mi quan van morir els meus pares poc després de nàixer jo. Es va aterrir quan l’expliquí tot el que estava passant, però va prometre que cridaria la policia si no apareixia al migdia segúent a casa seua. Sortí de casa i vaig posar rumb a l’illa de Walney. Havia de trobar el meu amor.

Dues hores més tard, arribava a l’illa. Sabia que era qüestió de buscar pels carrers un maleït cotxe negre d’alta gamma: Audi, Mercedes, BMW... O el Gemballa Mirage del meu cap. Just el que anava buscant, vaig trobar-ho als deu minuts, parat davant un bloc de pisos d’aspecte abandonat. No eren molt discrets, supose.

El Gemballa, 2 BMW i un Audi TT, tots quatre negres, aparcats davant l’edifici. Vaig continuar sense aturar-me, perquè hi havia un guàrdia a la porta, i dos més a les finestres de cada pis. El Robert s’ho muntava bé, sense cap dubte. Vaig deixar la moto a uns dos-cents metres d’on estava la fàbrica, i em vaig amagar a un cantó, de manera que veiés l’edifici sense que els guàrdies em veieren.

Quan el Sol, agonitzant per la greu ferida que la Lluna li feia amb la seua espasa de foscor, s’amagava, vaig veure cinc figures sortir, i darrere elles, altres huit. Les dues primeres sabia bé qui eren. Robert, amb un rictus tan acerat i tan inexpressiu com sols ell podia tindre. L’assassí que havia començat tot això era l’altre. Les tres figures restants ficaven a un dels BMW una catifa grossa i llarga, que devia pesar un munt. Tancaren el maleter del BMW, i van pujar als cotxes: els 3 de la catifa al BMW de la catifa, el Robert, 2 dels guàrdies i l’assassí al Gemballa, 2 guàrdies al TT, i els altres al segon BMW. Eren tipus nous, no els havia vist mai per casa de Lauren, i a més no portaven el negre estricte de sempre. Les camises eren vermelles com la sang.

Van conduir uns 30 quilòmetres, i es van ficar al garatge d’una mansió. Al costat de l’edifici hi havia un carreró estret. Em vaig amagar al jardí de la casa d’enfront. Igualment luxosa, cara i impensable per a mi. De veritat algú necessitava tant per viure?

Vora una hora després vaig veure com un dels BMW sortia del garatge. Suposava que el de la catifa. Va rodejar la casa i vaig escoltar el seu potent motor pel carreró. Em vaig assegurar de que no hi havia ningú i m’aguaití al carreró.

Vaig veure un contenidor al fons. Hi vaig veure el cul del cotxe i un home de camisa roja. Vaig fer dues fotos amb la càmera del mòbil. El carreró en qüestió tenia un nom poc comú, com si fora italià: Dei Todeschi, o això deia un cartell malament il·luminat per l’únic fanal que hi havia. Vaig veure com de la gran catifa que treien del maleter sortien dos peus de noia. Un dels quals estava tatuat quasi sencer.

De la catifa gotejava un líquid espès i obscur. Suposava que seria sang, com més tard vaig saber amb seguretat. Van entropessar, i la catifa es va obrir al caure al terra amb un só sord. Uns cabells arrissats d’un taronja intens s’escampaven sobre un cos blanc com la neu, com si un got de suc de tomaca s’haguera caigut damunt d’un tros del marbre més pur imaginable.

Vaig sentir com si em clavaren un ganivet al pit, m’obriren el cos i tragueren el meu cor de dins, i que al seu lloc hi posaren una bola de foc molt viu. Em cremava per dins, com si mai no anara a recuperar-me.

Just en aquell moment vaig veure des del meu amagatall als arbusts com el Robert sortia de la mansió, sense cap companyia. Cara seriosa, com sempre, però a més, buida, sense res que digués que encara estava viu. Els ulls semblaven del metall més fred d’aquest univers. El seu esbirro va sortir i va dir-li alguna cosa. El Robert va contestar molt més alt, tant que el vaig escoltar:

- Imbècil, la meva filla ha mort! No, no ha mort. L’heu matada! L’he matada jo! No creus que no estic com per a que em molesten? Aneu-vos tots... Marxeu-vos tots d’ací!! Deixeu-me en pau! No vull veure-vos en una setmana!

Minuts més tard, la resta d’homes sortien distribuïts als tres cotxes (els BMW i l’Audi). Robert va sacar el Mirage a la porta, i va seure al capó. S’agafava el cap entre les mans, i em semblava que estava plorant. El fill de puta estava plorant. I això em va trencar del tot.

Vaig sortir quasi corrent dels arbusts, i em dirigí cap a on era ell. No pareixia escoltar-me, perquè quan vaig donar-li un cop de puny al costat es va adolorir sorprès.

- Sam! Què fas tu ací? Els havia manat que t’agafaren. Inútils.

- Com que què faig ací? Cabró! L’has matada!

- Era... Era necessari. Ho va descobrir tot. I ara tu ho saps, i he de matar-te a tu també.- Trigà una mica a ficar-se la mà a la jaqueta i agafar una SIG-Sauer P220.

- No, no ho faràs. Lauren va donar-me una còpia dels teus arxius. Si no vaig demà a casa del meu oncle, parlarà amb la policia. Estaràs perdut, Robert.

- Bé, bé... Lauren, quin dimoni més llest i angelical eres.

- No parles d’ella si no vols que et trenque el nas ara mateix.

- I què em proposes a canvi de no delatar-me? Perquè deixar-te viva no es prou.

- Has de deixar-ho. Tot. Fes el que vulgues, però has de deixar-ho d’ací a tres mesos. Jo m’aniré del país a Espanya, i el meu oncle continuarà vivint a casa seua, sense que ningú no el moleste.

- Sols això?

- No, no. Has de enterrar com està manat la teua filla. I has de donar els diners que has guanyat amb aquesta merda a ONG’s.

- Cap cosa més?

- Si no fas res, jo no faré res. Però tindré els documents sempre amb mi, i si intentes quelcom, sortirà tot a la llum.

- D’acord.

I amb aquell ànim de princesa guerrera, vaig anar-me a casa. Quan arribí, vaig començar a plorar. A plorar per Lauren. A plorar per mi. A plorar per nosaltres. A plorar per aquell piano que mai no tornaria a ser tocat.

Hui, vint-i-quatre de setembre, deu anys més tard, estic asseguda a la seua tomba. El vent m’escampa els cabells. Les fulles dels arbres canten per a mi la cançó més trista del món. Una papallona s’apiada de mi i passa per davant de nosaltres. Abraçe les roses blanques, els lliris que t’he emportat. Acarone l’àngel que hi ha damunt de la inscripció:

“Lauren Lovelace

19-5-1987-2006

Beloved daughter, friend and lover.

Wait for us in heaven.”

Lauren Lovelace, estimada filla, amiga i amant. Espera’ns al paradís.

Forgiven Princess