24.3.10

La ausencia de las Musas


Os llamo y me ignoráis. Anhelante, espero respuesta a mi llanto.
Por qué, por qué aquellas que siempre acudían prestas a mí ahora me huyen.
Cuándo, cuándo dejaron de venir sin que yo me diese cuenta.
Quién, quién las distrae de sus quehaceres.
Cómo, cómo osan desatender la tarea que les encomendaron los dioses.
Dónde, dónde se esconden las musas cuando las requiero.

¿Te has fugado con Heracles, Calíope?
Clío, ¿te has perdido entre libros de hitos y hazañas?
Melpómene y Talía debaten por la polaridad del género teatral, por la preferencia humana por el esplendor trágico o la hilaridad cómica, mientras desoyen mi lamento.
¿Por qué, por qué, Polimnia, me abandonas para mostrar a aquellos que desprecian la tierra que pisan cómo trabajarla?
¿El fuego del amor te ciega y te hace olvidar el camino hacia mi alma, Erato?
Euterpe toca el aulos, y Terpsícore danza mientras ambas olvidan acudir a mi llamada.
¿Escapaste a la bóveda celeste de nuevo, Urania?

Hoy os requiero, Musas, a las 9, pero ninguna parece recordar ya el sendero que conduce a mi mente.
Hoy os busco, y no os encuentro.
Hoy, ausentes, os reís de mí desde vuestro olímpico escondite.


Forgiven Princess

P.D. Sí, con este post, alcanzo los 400... Y parecía que jamás iba a llegar.

23.3.10

November Rain - Guns'n'Roses

Y hoy, con todos vosotros, uno de los mejores temas que ha dado de sí el metal y el gran grupo Guns'n'Roses, y que tantos años le llevó a Axl componer: November Rain.
Si os animáis, ved el video. Es genial, casi tanto como la canción en sí.

Enjoy.



WHEN I LOOK INTO YOUR EYES
I CAN SEE A LOVE RESTRAINED
BUT DARLIN´ WHEN I HOLD YOU
DON´T YOU KNOW I FEEL THE SAME

´CAUSE NOTHIN´ LAST FOREVER
AND WE BOTH KNOW HEARTS CAN CHANGE
AND IT´S HARD TO HOLD THE CANDLE
IN THE COLD NOVEMBER RAIN

WE´VE BEEN THROUGHT THIS SUCH A LONG LONG TIME
JUST TRYIN´ TO KILL THE PAIN

BUT LOVERS ALWAYS COME AND LOVERS ALWAYS GO
AND NO ONE REALLY SURE WHO´S LETTIN´ GO TODAY
WALKING AWAY

IF WE COULD TAKE THE TIME TO LAY IT ONE THE LINE
I COULD REST MY HEAD
JUST KNOWIN´ THAT YOU WERE MINE
ALL MINE

SO IF YOU WANT TO LOVE ME
THEN DARLIN´ DON´T REFRAIN
OR I´LL JUST END UP WALKIN´
IN THE COLD NOVEMBER RAIN

Letras4U.com » letras traducidas al español
DO YOU NEED SOME TIME... ON YOUR OWN
DO YOU NEED SOME TIME... ALL ALONE
EVERYBODY NEEDS SOME TIME... ON THEIR OWN
DON´T YOU KNOW YOU NEED SOME TIME... ALL ALONE

I KNOW IT´S HARD TO KEEP AN OPEN HEART
WHEN EVEN FRIENDS SEEM OUT TO HARM YOU
BUT IF YOU COULD HEAL A BROKEN HEART
WOULDN´T TIME BE OUT TO CHARM YOU

SOMETIMES I NEED SOMETIMES... ON MY OWN
SOMETIMES I NEED SOMETIMES... ALL ALONE
EVERYBODY NEEDS SOME TIME... ON THEIR OWN
DON´T YOU KNOW YOU NEED SOME TIME... ALL ALONE

AND WHEN YOUR FEARS SUBSIDE
AND SHADOWS STILL REMAIN
I KNOW THAT YOU CAN LOVE ME
WHEN THERE´S NO ONE LEFT TO BLAME
SO NEVERMIND THE DARKNESS
WE STILL CAN FIND A WAY
´CAUSE NOTHIN´ LASTS FOREVER
EVEN COLD NOVEMBER RAIN

DON´T YA THINK THAT YOU NEED SOMEBODY
DON´T YA THINK THAT YOU NEED SOMEONE
EVERYNODY NEEDS SOMEBODY
YOU´RE NOT THE ONLY ONE
YOU´RE NOT THE ONLY ONE

Forgiven Princess

P.D. Pensaba hacer un post iracundo y rabiólico, pero he pensado que el destinatario no se lo merece, y el receptor, tampoco.

21.3.10

Capítol III: Dalton-in-Furness


El cel ja estava fosc. Uns núvols d’un gris obscur i aterridor salpicaven el negre de la nit i tapaven els estel. Els primers acords de Highway To Hell ens van despertar. Estàvem adormides al seient del vagó, i a Lauren li va sonar el mòbil. Era el seu pare, qui si no ell.

- Nena, on esteu? – La seua veu sonava estranya, com si estiguera nerviós o quelcom.
- Doncs estem al tren, pa.
- Ah, bé, bé, estava preocupat perquè no m’havies cridat des d’ahir i ja saps com soc jo amb tu i la teua protecció...
- Sí, sí, pa, ho sent molt. No ho faré mai més, t’ho promet. Et deix, que es talla. Un petó molt gros!
- Au, nena, adéu, adéu. T’estime.

Va penjar el telèfon, i m’ho va contar. Mai ell sonava com si estiguera nerviós, i hui ho feia. Lauren estava contrariada i no trobava una explicació lògica que li fera gràcia.

- Penses que el tipus aquest l’haurà cridat per saber a on estem?
- Doncs... Si fóra així allò diria poc del teu pare, perquè t’acaba de vendre sencera si és el que tu penses.
- Merda, no crec... Tu creus? És mon pare, donaria el món per mi... Veritat?
- Nena, el teu pare... Millor em calle el que pense del teu pare.
- No, no, di-m’ho!
- Bo. Ja està bé, i ho has demanat tu, així doncs... El teu pare és un mafiós. Això és el que és. I vendria la seua mare, és a dir, la teua avia, si no s’haguera mort ja, amb tal de guanyar diners i assegurar el seu cul.
- T’has passat, Sam. T’has passat deu pobles.
- No, no m’he passat. Saps què? El meu oncle mai no ha disparat un arma, i estic segura que el meu pare tampoc no ho hauria fet.
- Però... Un mafiós... Això és una afirmació molt grossa, amor.
- Vinga, ara em diràs que no t’has donat compte. Tot el dia homes i dones amb vestit negre, cridades estranyes a meitat de la nit, viatges a Estats Units totes les setmanes que mai saps per a què són. Nena, estic segura que almenys et resulta sospitós.
- Doncs no m’havia fixat, val? Encara que sí que sembla molt sospitós... I creus que ho haurà fet?
- De veres m’agradaria pensar que no, nena, però...

Vaig rodejar-la amb els braços i estrényer-la contra el meu pit. Ara semblava adonar-se de com de greu era la nostra situació, i tremolava lleugerament. Vaig acaronar-li la galta, que cremava com si fóra foc, un foc blanc coronat amb un roig suau, un foc que esperava fóra el del meu infern per la resta de l’eternitat.

No aconseguírem adormir-nos una altra vegada al tren. Quan baixàrem vam buscar la moto de Lauren, encara aparcada al front de l’estació. Vaig sortir mig amagada, buscant el maleït cotxe negre, però no hi havia ningú. Lauren sortí, i agafàrem la moto. Em va deixar a casa meua, però encara que vaig insistir-li molt en que es quedés, no va acceptar.

Al matí següent vaig anar-hi al parc. Era on quedàvem tots els dies per anar a córrer i a passejar els seus dos gossos llauradors. Feia tard, però ella no era enllà. Vaig esperar mitja hora, una hora, dues hores, i no va aparéixer. A la vesprada vaig anar a casa seua, i no estava, em va dir Robert.

L’endemà tampoc no va vindre al parc, i allò em va molestar i em va sorprendre. Em va molestar, no m’havia avisat. Em va sorprendre, no m’havia avisat. Mai feia això. Mai.
Estava prou preocupada, perquè aquell vespre, misteriosament, tampoc no hi era a casa, i Lauren no era precisament la noia més famosa i sol•licitada de la ciutat, ni tan sols del seu barri. Quasi no coneixia a ningú d’allí. El que era més, crec que mai l’havia vista anar-se’n amb amics, o cancel•lar cap cosa amb mi per quedar amb un altre.

Van ser dos dies estranys, sense saber res d’ella. La cridava i no em contestava. I va ser a la nit següent, a les quatre i mitja de la matinada, que em va manar un missatge al mòbil:

Nena, ho sent per no haver-te contestat. Tenies raó. El meu pare és d’una màfia de San Francisco amb seu a Londres, Moscou, Venècia i París. No preguntis com ho sé... Ho sent, he estat pensant, i hui ja farem com tots els dies. Anirem a córrer i tot això. T’estime, Sam, t’estime moltíssim. T’estime, t’estime, t’estime, t’estime...

Aquell missatge em va tranquil•litzar i preocupar. Odiava sentir sentiments tan contraris al mateix temps, i aquells dies van ser tots així: duals, antitètics, antagònics. Em vaig alçar, perquè ja no hi havia forma d’adormir-me una altra vegada.
Vaig menjar-me el cap la resta de la nit, asseguda al meu sofà d’imitació de cuir negre, amb una manta roja pel damunt, mirant per la finestra del meu sisè pis com amaneixia un matí fred, nuvolat, però sense pluja, deixant que la llum del Sol reflectira a l’aigua.

A les nou vaig sortir de casa i vaig caminar per Teasdale Road, escoltant el soroll de les aigües al meu costat, amb mil rajos de llum multicolor que el Sol arrencava de la superfície. A la mitja hora ja havia arribat al parc, i al poc d’arribar jo va arribar Lauren amb Arya i Bucket, els seus meravellosos llauradors negres, que van córrer tirant d’ella per saludar-me amb un parell de lladrats i les llengües a les cames, ja que portava uns pantalons curts.

Lauren em va besar quan m’alcí del banc al que m’havia assegut, i agafant Arya, vaig començar a córrer, seguida per la meua noia i el Bucket.

Mentre corríem em va contar que havia buscat per casa aprofitant que quan arribà no hi havia ningú, i va entrar a l’ordinador del seu pare. La clau de seguretat va ser fàcil d’endevinar: Angelina. El nom de la mare de Lauren, morta a un accident de trànsit que quasi termina amb ella i el seu pare també, i seqüela del qual era la cicatriu que li creuava l’esquena des del muscle dret fins a la part baixa esquerra, d’un color morat obscur que es tornava més blau amb el fred i més roig amb la calor.

A l’ordinador va trobar els extractes dels comptes del seu pare, documentació de la gent que treballava per a ell... Tot el que ella desitjava no trobar-hi per demostrar-me que el seu pare era un home decent amb una vida una mica desconcertant i misteriosa.

Lamentablement, a Dalton-in-Furness no hi havia gent amb una vida desconcertant i misteriosa que fora innocent. El seu pare era un mafiós, i dels perillosos.

Aterrida pel mateix fet de la culpabilitat de Robert, Lauren no estava segura d’haver apagat bé l’ordinador, i ara pensava si el Robert estava al corrent de que la seua filla ho sabia tot, i si pensava fer quelcom per cobrir-se les esquenes dels federals nord-americans i de la Interpol.

Vam aturar-nos i ens vam abraçar, mentre els gossos lluitaven contra nosaltres per sortir corrent cap a un gat que havien vist. Lauren em va mirar des dels oceans profunds i tristos que eren aquell dia els seus ulls, i vaig sentir que una part de l’alegria del món havia desaparegut amb el seu somriure. Mentre la consolava, amb carícies als seus cabells rissats i paraules dolces a cau d’orella, Arya i Bucket aconseguiren el seu propòsit i es van escapar. Vam deixar-los córrer, perquè sabíem que tornarien.

Baix l’entramat de rames i fulles que els altíssims arbres feien al parc, vaig rodejar-la amb els braços i besar-la.

Em feia igual si un dels gossos del seu pare ens seguia i li deia alguna cosa al Robert, o si la velleta que donava menjar als ocells s’escandalitzava, o si la mare que passejava amb la seua filla li tapava els ulls i girava cua ràpidament per no passar vora nosaltres.

Em donava el mateix si una fina pluja feia acte de presència i ens queia damunt, refredant-nos els cossos sols coberts per una camiseta de tirants i les malles de córrer.
No m’importava res, perquè quan l’alegria de Lauren desapareixia, el llum del meu món ho feia també. Perquè no era capaç de suportar que la noia més dolça, bona i encantadora del món no poguera veure la part agradable de la realitat i sols veiés el mal que l’envoltava i que, per cert, no era poc.

La pluja va fer-se més intensa, i agafant els gossos sortírem corrent del parc cap a casa de Lauren. Arribàrem xopades i tremolant de fred, Anglaterra no és precisament el país més càlid del món.

No hi havia ningú a casa, i vam dutxar-nos juntes. Quan terminàrem, Lauren em prestà roba seua, i mentre jo em vestia ella va tocar la meua cançó favorita: Forgiven, de Within Temptation. Sonava com si tota la bellesa del món s’haguera fet cançó i fora tocada solament per a mi.

Aquella nit del vint-i-dos de setembre la pluja va ser la nostra banda sonora mentre ballàvem un ball que sols dues persones enamorades com Lauren i jo ho estàvem poden ballar. La nit va morir amb l’arribada del dia, deixant darrere seu les restes d’un dia meravellós que hui encara recorde cada nit.

Vaig anar-me a casa, perquè Lauren poguera estudiar tranquil•la el seu examen d’entrada al conservatori després de terminar la nostra classe. Com el matí anterior, les aigües vora Teasdale Rd. reflectien la llum, ara dels fanals i de la lluna que, aquella nit, brillava al cel amb una claror i una potència que feia molt de temps que no veia.

El meu veí em va saludar, ell també arribava de treballar a casa, i portava encara serrí a la roba i una d’aquelles camises a quadres tan tòpiques dels llenyaters.

Vaig jaure al sofà una mica, per descansar, i em vaig quedar adormida. Quan el meu mòbil sonà, no el vaig escoltar. Quan tornà a sonar, vaig apagar-lo.

Maleïda la hora que vaig fer-ho.


Forgiven Princess

15.3.10

Capítol II: Londres


Mig abraçades entràrem a l’estació. Encara faltava una hora, i com que ens havíem enfredat una mica per la pluja i la roba xopada, vam secar-nos i després a prendre una bona tassa de xocolata i uns dolços, per agafar forces i abaixar l’ensurt a cop de glucosa.

Ja eren les set i mitja, i dient que anava al bany, vaig anar-hi a pagar el compte per evitar que la meua pèl-roja favorita pagués i em fera sentir encara més amoïnada per la grossa diferència que hi havia entre ella i jo a certs nivells. Paguí, i vaig tornar amb Lauren a la taula i, una vegada més, vaig mirar amb devoció aquella finestra a l’oceà que eren els seus ulls. Fins i tot hui no sé cóm va ser que ella es fixà en mi.

Agafant-la de la mà, i amb les motxilles i el meu casc a l’altra, vaig instar-la per a que s’alçara i ens fórem cap al tren, que ja havia obert les portes per entrar-hi. Es va alçar i agità el cap, sacsejant la seua melena vermella i cargolada. El seu somriure, més ample que de costum, em deia que ja no estava preocupada per l’incident d’una hora abans, i ni tan sols hi pensava.

Arribarem al tren, i vam pujar-hi. Anàrem al nostre compartiment privat que, en un excés d’entusiasme, Lauren havia reservat per a nosaltres dues soles. Sortírem de l’estació 15 minuts tard, perquè hi hagué un incident amb un passatger que no tenia bitllet i va pujar-hi a tot córrer, sense que el trobaren finalment. Tota la nit que vam ser al tren vaig passar-la amb la meua noia recolzada damunt meu, adormida, amb el seu semblant d’àngel seré, blanc com la neu amb dues taques roges a les galtes, com una nina de porcellana. Les seues mans es creuaven amb les meues en una eterna encaixada dolça i ferma, i va ser allò el que em va relaxar més, encara que no vaig adormir-me, pensant que segurament el polissó seria el nostre perseguidor, i que allò no era res bo.

Quan el matí despuntava al cel, ferint la nit amb els seus descarats tons vermells i taronges, vaig acaronar el cap de Lauren, per despertar-la.
-Nena, va, desperta, ja estem arribant i hem de posar-nos una mica decents, no creus?
-Hm? On est...? A, al tren, merda, no em recordava. Ostres, Sam, quines ulleres portes! Que no has dormit o què?
-No massa... Ja em coneixes, jo no dorm prou, i a més amb el sacseig del tren i tot això no he pogut, però no t’amoïnes, jo amb un cafè calent i un donut estic com nova.
-Ho sent, amor, si m’haguera recordat hauria agafat un altre tren, i així podries haver dormit... Bo, som-hi, ja hem aturat.

Va alçar-se, em va besar i agafà la seua motxilla per sacar una pinta i pentinar aquelles grenyes de foc. Després agafà la camiseta negra amb les roses i les pistoles que, amb un rètol groc, deia Guns’n’Roses. Si havia algú al que li quedés millor aquella samarreta, jo no el coneixia. Com una deessa que, amb la seua gràcia eterna, haguera baixat a terra i s’haguera ficat amb mi al tren, va girar-se i em va mirar amb cara de broma.

Vaig alçar-me amb el temps just per a pentinar-me i canviar-me de samarreta, la meua negra completament, amb lletres blanques, que deien: GUNS’N’ROSES, The Spaghetti Incident. Agafí les motxilles i sortí darrere Lauren, que portava els cascos. Un noi amb l’uniforme de l’empresa nacional de ferrocarrils va saludar-nos amb nervis i somni a parts iguals.

Just com si haguérem tornat a casa, a la porta de l’estació havia una Ducatti 696 roja, amb un adhesiu negre amb un dibuix cèltic, com la de Lauren. A la vora d’aquesta estava parat amb els braços creuats un noi d’uns 25 anys, amb els cabells pels muscles, d’un negre intens tant els cabells com la roba. Ens va saludar amb la mà, i va córrer cap a nosaltres, abraçant a Lauren amb un gran somriure.
-Dona, una mica més i me la presentes quan us aneu a Espanya a casar-vos, eh? Pocavergonya! Et trobava a faltar! Com no has vingut més seguit?
-Calla, Martin, ja saps com és el meu pare amb els viatges i tot això... Va dir-me que el feia igual si havia de pagar-te com fins aquell moment, però després del que em va passar, que ni se m’ocorreguera tornar a Londres a viure. Bo, doncs aquesta és Sammy, la meua núvia, i l’única cosa d’aquest món que és capaç de fer que m’alce tots els matins amb un somriure i que em gite igual. Sammy, aquest és Martin, el meu amic, antic professor de piano i cuidador de la meua segona estimada moto.
-Encantada, Martin... No m’havien parlat mai de tu, però m’alegre de veure que ets un bon amic de Lauren.
-El plaer és meu. Jo sí que havia sentit de tu, i ja em moria per conéixer-te! Au, anem a desdejunar, que segur que esteu mortes de fam.

Anàrem a una cafeteria petita vora l’estació, i després Lauren i jo vam agafar la moto i vam anar a l’hotel a enregistrar-nos. Un hotel que jo mai, mai de la vida podria haver pagat. Vaig caure derrotada al llit i vaig adormir-me als deu minuts, mentre Lauren parlava amb Robert, el seu pare, el meu cap, i el pitjor dels mafiosos nord-americans que s’havien establert a Anglaterra, dient-li que havíem arribat bé, que ja estàvem a l’hotel i que aquesta nit aniríem al concert. Sí, sí, portaríem cuidat. No, ni se’ns acudiria anar al concert dels roquers aquells de les guitarres que a mi m’agradaven.

Vaig alçar-me quasi a les tres de la vesprada, i Lauren, recolzada al meu costat, em mirava amb ulls riallers i enamorats. Quina noia més dolça, havia passat quasi tres hores mirant-me dormir. Vaig fer-li un petó i vaig dutxar-me. Quan vaig sortir jo, entrà ella al bany. Ens vam vestir i estiguérem fent un poc el burro a l’habitació quan encara no portàvem tota la roba al damunt. Si el Robert ens veiés...

A les quatre i mitja vam baixar i, amb la moto, anàrem a un restaurant de menjar ràpid. Vam terminar de prendre’ns un gelat de vainilla i agafàrem la moto. Jo estava sofrint, quan arribàrem tot el món ja hi seria enllà, i no podríem veure a prop al meu grup favorit. Cóm no, Lauren ja hi havia pensat en això, i havia cridat a un amic que, casualment, era guarda de seguretat al concert i ens deixaria passar per darrere per ser les primeres en entrar.

No m’ho podia creure quan vam entrar-hi. Just a deu metres més enllà, Axel Rose somreia cap a on estàvem nosaltres. Quan em va donar dos petons i em va regalar una samarreta firmat per tot el grup, quasi em desmaie. Lauren va riure, va saludar la banda i, agafant-me del maluc, em va conduir cap a la primera fila, a tres metres d’on tocarien els Guns.

Va entrar la resta de la gent, i darrere dues hores de concert intens, de salts, de grits, de besos i de miradetes amb la meua noia, Axel va llançar-me la seua cinta de pèl. Va terminar el concert, i jo trobava a faltar una cançó molt especial per a mi, però no em vaig gosar a dir-s’ho a ningú. La gent va sortir metre Lauren parlava amb el seu amic, i ja no quedava ningú, només nosaltres, quan van tancar les portes.

En aquell moment va sortir una altra vegada la banda, i amb un somriure, ens van invitar a pujar a l’escenari a totes dues. Lauren va seure junt Axel al piano, i van començar a tocar la meua cançó, LA cançó. November Rain sortia de les hàbils mans de la meua noia i de les del sorprenent cantant dels Guns, al mateix temps que la banda feia que la cançó es tornara per a mi un paradís terrenal. Després ens vam acomiadar dels nois, que havien de tornar aquella mateixa nit a l’avió, per anar-hi a Alemanya. Tornàrem a l’hotel, i, quasi sense voler-ho, vaig pensar que el recepcionista era el mateix que al matí... Un torn de treball de 16 hores? Allò era, a totes llums, impossible.

Quan pujàrem a l’habitació, Lauren m’agafà la cara amb les mans, i em va donar un bes llarg i lent, mentre m’acaronava els cabells al llarg de la meua esquena. Després em va empentar contra el llit, i es va llançar al damunt, deixant el seu cos damunt del meu. La llum de la lluna es colava per la finestra, i indiscretament ens mirava, il•luminant l’habitació ara en penombra, creuant el llit, relliscant pels nostres cossos mentre que ballaven una cançó massa bella per a ser mai escrita.

Ja de matí ens vam alçar, i ens vam anar a la dutxa. Ens vestírem i recollírem les nostres coses. Fora plovia prou, i ens vam xopar només sortir. Anàrem a una botiga de roba, vam comprar-hi dos pantalons i dues samarretes, vam ficar-ho a una motxilla i ens vam tornar a l’estació. Encara ens quedaven 4 hores per agafar el tren, i vam anar a un cinema proper. I just quan vam entrar a la sala, quan ens creuarem a l’acomodador, tot va encaixar.

El polissó, el recepcionista, l’acomodador... Tots eren el mateix tipus. Tots eren l’home que, dos dies abans, havia disparat contra algú, havia vist una moto fugir de casa del seu cap, havia seguit les noies que hi anaven muntades... Era ell, i no un altre, qui volia acabar amb el seu treball d’una vegada. Vaig dir-s’ho a Lauren, i totes mortes de por, vam dissimular que ho sabíem.

Quan va començar la pel•lícula, una dona major va cridar-lo des del fons de la sala. Va passar vora nosaltres, i quan va ja no podia escoltar-nos, vaig agafar a Lauren de la mà i vam sortir corrent del cinema. Ens vam amagar dins d’uns arbusts petitons que hi havia vora l’entrada, i el vam veure sortir corrent 3 minuts més tard. Amb el soroll del trànsit, no va escoltar la respiració agitada de Lauren i el meu cor que, de segur, havia d’escoltar-se a deu metres d’on érem.

Va agafar el cotxe front el cinema, i va arrancar cremant goma dels pneumàtics, maleint a crits. Lauren i jo encara tremolaven entre les plantes de l’entrada del cinema, i va començar a ploure una vegada més, com sols podia ocórrer a Anglaterra. Vam córrer fins l’estació, ens vam rentar i canviar al bany, i vam cridar el Martin per que tornara a emportar-se la Ducatti de Lauren.

Entràrem al tren, i va arrencar, aquesta vegada sense incidents. Però... Això volia dir que ens havíem ensortit tan fàcilment? Dos dies de persecució i ara ens deixava marxar sense posar-hi més empeny? Allò em va semblar molt estrany, encara que no vaig dir-li res a la meua noia, que ja dormia arronsada a la meua vora al vagó del tren. Ay, com d’innocent era, la Lauren.

Forgiven Princess

Capítol I: Fugir

Sí, ya sé que la gran mayoría sois castellanohablantes y que no tenéis ni pajolera de valenciano, pero de momento no tengo tiempo para traducirlo... Igual más adelante sí. Aún así, ya sabéis que yo lo cuelgo todo, por lo que: dentro historia en valenciano.

Hui ja fan deu anys d’aquell maleït 24 de setembre, i front la seua tomba, encara recorde aquella setmana.
Recorde quatre figures vermelles al fons d’un carreró tan estret que en puc tocar les parets amb els braços estesos. Recorde la llum tènue que emet l’únic fanal del carreró. Recorde el rètol que il·lumina: Dei Todeschi Street. Recorde la porta oberta de casa, metàl·lica, i els dos timbres amb cara de lleó.

Recorde el cotxe amb un paquet gran i pesat al maleter. Recorde el contenidor obert, i les quatre figures ficant dins una catifa amb peus (uns peus que jo coneixia prou bé) i que gotejava un líquid espès i obscur. Recorde l’home amb un esmòquing negre, camisa vermella i corbata negra, rictus de serietat, amb els ulls acerats pel fred que li congelava el cor... El fred d’haver manat assassinar la seua filla.

Recorde com va començar tot allò, set dies abans del fatídic succés. Jo mirava distreta cap al carrer, mig amagada rere les cortines, deixant que la llum del Sol relliscara per la meua pell amb aquella calor suau i agradable.

Vaig observar els vianants anant amunt i avall del carrer, amb les cares de preocupació perquè fan tard, perquè tenien moltes més coses a fer de les que podien fer realment. I mentre mirava, vaig vore’l. El seu pare, amb els cabells negres com la nit de punta, amb la barba ben afaitada i amb el semblant seriós i obscur, com amagant alguna cosa.

Recorde com va girar el cap en direcció a la finestra, just quan jo vaig ficar-me dins la habitació de la seua preciosa i dolça filla que, innocent, ignorava el que el seu maleït pare feia mentre ella tocava com una deessa el piano.

Vaig obrir les cortines, deixant que la frescor de la nit es colés al espaiós quart. Lauren encara acaronava les tecles del seu magnífic Steinway & Sons, fent més bonic del que ja era un vals de Chopin. Va girar-se lentament quan va terminar l’obra, i va mirar-me amb aquells ulls blaus, profunds i brillants com dos safirs. La seua boca perfecta va dibuixar un somriure ple de dents blancs com la lluna, i va preguntar-me:

- Sammy, en què dimonis estàs pensant? Tens la cara blanca i la mirada en altre món.
- Disculpa’m... No he dormit gens bé els últims dies, i ara estic molt descentrada. Vols que fem alguna cosa aquesta nit?
- Sí... De fet ja havia pensat en això. Ahir vaig comprar dues entrades per anar a vore als Guns... Hem d’agafar un tren a les huit. Són les cinc i mitja, i tinc les motxilles damunt de la moto, la moto al garatge, i les entrades a la butxaca del pit. Perquè fas eixa cara?
- Has dit els Guns!!?? Els Guns’N’Roses?? Però... Però... Si l’únic concert dels Guns per ací és a Londres demà a la nit!
- Ja, ja ho se, anem a eixe, precisament.
- Però... no tinc diners, no puc anar-hi, no puc pagar-te l’entrada.
- Dona, no vull que me la pagues. Ets la meua núvia, al cap i a la fi... I just despús-demà fem dos anys, i aquest és el meu regal. I no diguis res més, que encara arribarem tard al tren.
- Però... Lauren, jo... No puc...
- Txss, he dit que no diguis res. Au, anem-hi!
Aquella jove pèl-roja va mirar-me amb picardia, i mentre jo la mirava amb incredulitat em va agafar de la mà i em va portar al garatge. Quan ja pujàvem a la moto, vaig dir-li:
- Nena, saps com jo que vull anar-hi, però... què li has dit al teu pare per a que no sospite res?
- Res, que havíem d'anar perquè hi ha un concert de piano molt important per al meu aprenentatge, i que tu, com a la meua professora de piano, havies d'acompanyar-me. Sembla bona excusa, eh?
- Carai noia, com de grosses dius les mentides per a ser tan prima...

I ja muntàvem a la moto, quan vam sentir dos dispars fora del garatge. Semblaven, pel que jo sabia d'armes (que no era molt, però una sabia les coses bàsiques) tirs d'un arma d'un abast mitjà o gran, massa potents per a ser usades com un arma de protecció personal... Aquells tirs eren per a matar algú i no deixar-li oportunitat per salvar-se.
- Lauren, què ha sigut això?
- No ho sé, nena, no ho sé... Sonàvem com dispars...
- Som-hi, arranca i fugim d'ací, au, vinga!

Lauren ja sortia a tota velocitat de casa seua, i encara que jo estava segura de que havíem pogut fugir, vaig pensar si tal vegada l'autor dels dispars ens hauria vist... I si ens considerava un destorb, una cosa amb la qual havia de terminar per donar-li el punt i final al seu treball...

Als quaranta minuts vam veure com s’alçava davant de nosaltres l’estació de tren. Una lleugera pluja ens mullava els cabells i ens xopava la roba. Vaig baixar de la moto, agafí les motxilles, i vaig abraçar Lauren. Estava tremolant, i encara hui no tinc clar si va ser per la por o per la roba mullada. Vam començar a entrar-hi, i tot pareixia haver quedat en un ensurt una mica gros, però que passaria sense res més.

I aleshores vaig vore aquell cotxe negre... Aquell sedan que havia vist tantes i tantes vegades front a la casa de la meua noia, i que ara recordava haver vist darrere nosaltres un parell de vegades mentre anàvem a l’estació. Va aturar-se, es va obrir la porta, va sortir una cama, un braç i... L’autobús de les 6 i mitja, puntual com sols un anglès pot ser-ho, va parar just entre el cotxe i nosaltres, i agafant Lauren del maluc, vaig accelerar el pas.

Forgiven Princess

8.3.10

II Olimpiada de Filosofía de la SFPA (éste sí que sí)

Bueno, como ya os conté en posts pasados que podéis ver si bajáis la página y así me ahorro de enlazar... Me presenté a la II Olimpiada de Filosofía de la SFPA. Y, en un golpe de gracia filosófica, al jurado le gustó mi ensayo, y pasé a la ronda final.
Allí teníamos que hacer, por turnos, una exposición de nuestra teoría en 10 minutos, y después de cada exposición, el resto podía hacerte hasta 4 preguntas (cada una podía constar de pregunta, respuesta, crítica y contracrítica) de hasta 5 minutos de duración por "mini-debate". Pero... Remontémonos un pelín antes.

A las 7 de la mañana del sábado 27 de febrero, una joven heavy se levantaba nerviosa de la cama en la que llevaba ya media hora dando vueltas. Se vistió, se peinó, desayunó como una campeona, cogió sus materiales de apoyo, y salió silenciosamente de casa, esperando no despertar a nadie a las 8 menos cuarto que eran...

Andaba deprisa por la calle, haciendo caso omiso a los corredores y paseantes de perros que merodeaban por las calles de su pueblo y la observaban con gesto confuso al escucharla cantar a voz en grito. Aceleró más el paso, no porque fuese mal de tiempo, sino por los puros nervios. Le da por andar rápido cuando se pone nerviosa.

Se encontró con el coche gris que esperaba ver, y un tanto histérica montó junto a su profesora, que se disponía a llevarla hacia su sueño del último semestre. El sol despuntaba perezoso a su derecha, mientras que la ciudad de Elche se iba dibujando lentamente frente a ellas.

Llegadas al Palacio de Congresos, y tras saltar en la puerta que no se abría, fuimos a tomar un café. Allí pude ver a varios de mis compañeros, a los cuales yo no conocí hasta ese día. Todos igual, con los textos en la mano, repasando, analizando. No, yo no. Había hecho mis deberes, y sabía a ciencia cierta que la cantidad de nervios que había en mí ya era suficientemente grande como para alimentarla con el repaso compulsivo e inútil.

Entramos dentro y, para empezar, nos dejaron sin nuestros protectores, nuestros profes, que nos acompañaban mientras nos pegábamos a ellos disimuladamente con afán de protegernos de la que se nos venía encima. Nos explicaron las reglas, y dio comienzo la Olimpiada.

4 intervenciones y, por fin, un descanso. Yo ya había hecho 3 de mis 4 preguntas, y pese a saber que habían sido buenas, no podía quitarme el nervio del cuerpo. Aún no había expuesto, y mi miedo a meter la pata en último momento era brutal. Quería decir tanto y tenía tan poco tiempo y tan pocas oportunidades...

Cuando expuse esperaba bastantes preguntas, pero sólo una de mis compañeros preguntó. Sentía algo por dentro: era mi ego golpeando a las puertas de mi razón, diciéndome que lo estaba haciendo mucho mejor de lo que me quería creer. Sin embargo, para un filósofo abrir las puertas de la razón para dejar paso a lo irracional es muy complicado, y cuando estás nervioso, infinitamente más.

Al fin, terminó. Fuimos a comer y, señoras y señores, fue en esas 3 horas y no más tarde cuando recibí mi verdadero premio. 9 premios, más concretamente, en forma de chicos y chicas de más o menos mi edad, todos ellos geniales e interesantes, con personalidad, criterio, gustos, pasiones, opiniones fundamentadas...

¡ERAN 9 PERSONAS! Tras un aperitivo sobre el frikismo infantil que nos supuso en general Dragonball y Oliver y Benji, pasamos a comer. Y ahí sí que sí: cine, literatura, estudios, música, arte... Eso sí era una charla, sí que daba gusto intervenir, escuchar y compartir opiniones con los demás. Muchas risas y fotos algo... Censurables [que Ángel nos pasará si tiene a bien =)].
Y como no es justo citarlos así anónimamente, los nombro (no por ningún orden, ¿eh?):
Guillermo, Lucía, Marta, María G., Aitor, Javi, Sara, María P. y Alejandro.

Pero lo bueno, si breve, dos veces bueno. Se aproximaba la hora de la clausura. Y digo se aproximaba porque aún nos quedó más de media hora de espera, haciendo porras sobre quién ganaría, hablando con profesores, padres, amigos, hermanos y demás. Mi móvil no dejaba de sonar, y mi profesora estuvo allí todo el tiempo para darme su apoyo ^^ Apareció también la directora de mi centro, que se quedó toooda la clausura allí, y es de agradecer.

Tras un coherente y de mi agrado discurso de clausura por parte del profesor y filósofo del derecho Manuel Atienza (Catedrático de Filosofía del Derecho de la Universidad de Alicante), dieron paso a la entrega de premios. Jesús Alcolea, profesor de Lógica y Filosofía de la Matemática de la Universidad de Valencia, fue el presidente del jurado. Comenzó con unas palabras que me pusieron completamente nerviosa:" Hemos de decir que había un altísimo nivel, pero también que más o menos desde el principio teníamos claro quién iba a ganar". Yo, perdonadme la expresión, me acojoné entera. Había expuesto la 6ª, y ni siquiera pensé que yo había preguntado la 1ª de todos. Nos entregaron los diplomas de participación, y dieron paso a los premios.

"Y el primero premio es para A....m... Amelia Pérez, del IES San Pascual de Dolores." en un segundo angustioso para mí que al señor Alcolea no le salía mi nombre, casi muero. Lo juro, casi muero. Cuando lo pronunció salté de la silla y fui al estrado. No sabía si tenía que ir, o que esperar, fue mi reacción natural. Tras la felicitación del presidente de la SFPA y del presidente del jurado, volví a mi sitio, con las dos cajitas y el diploma en la mano, temblando aún, sin creérmelo, con una sonrisa de oreja a oreja y mirando a los componentes de la mesa que nos miraban sonriendo a su vez.

Os juro que felicité a mis compañeros, me hice fotos con ellos, me felicitó gente que no conocía, intercambié datos de contacto con mis nuevos amigos, y me fui con mi profesora y la directora a tomar algo a un bar junto al Palacio de Congresos. Pero no fue hasta que estuvimos en el coche de nuevo, África y yo solas, hasta que gritamos de alegría y comentamos las jugadas y la suerte que había tenido por el orden de las exposiciones, el diseño de las presentaciones, etc.

No fue hasta ese momento que supe que había ganado, que había ganado merenciéndolo, y que había ganado por habérmelo currado y por haberlo sabido lucir. Y ahí mi ego se desató, me dio una palmadita en el hombro y me dijo: Muy bien hecho, machota, esto es lo tuyo.

Así pues, en resumen, no me llevo tan sólo un portátil. Me llevo 9 nuevos amigos completa y totalmente geniales, la satisfacción personal de un trabajo bien hecho y redondo, la participación en un acto sublime y enriquecedor, haber conocido a varios entendidos de la materia, y bueno, el portátil, un obsequio de la Universidad de Valencia y el diploma de participación.

Sí, lo sé, pedís a gritos las fotos. Ya va, ya va. Dentro imágenes.



Ahora sí, os dejo, que menuda parrafada me he marcado, ¿eh?

Forgiven Princes

P.D. En respuesta a posibles preguntas y recriminaciones: sí, soy una sinvergüenza por tardar dos semanas y pico en colgarlo. Lo siento, no tenía las fotos, y tampoco tiempo físico (hoy tampoco, pero me he cansado de estudiar) para hacerlo antes... Y bueno, vosotros sabéis que yo me hago de querer últimamente con lo de actualizar. Besicos en compensación, ea.